kelf

m. –ioù

(1) Souche.

●(1876) TDE.BF 332a. Kelf, s. m. C[ornouaille], tr. «Souche d'arbre ; pl. iou.»

●(1931) VALL 701b. Souche, tr. «kelf (et tronc) pl. iou.»

(2) Tronc.

●(1931) VALL 701b. Souche, tr. «kelf (et tronc) pl. iou.»